Va néixer el 16 de febrer de 1937 a la Ucraïna soviètica.
El dia 23 de març de 1961 estava participant en la prova d’una cambra de baixa pressió amb una atmosfera rica en oxigen. En treure’s uns sensors que tenia adherits a la pell, es va netejar amb un cotó mullat en alcohol. Tot es va inflamar i va patir greus cremades que li van causar la mort. Tenia 24 anys.
A conseqüència d’aquest accident, i d’un accident similar que va ocórrer als Estats Units, es va modificar la composició de l’atmosfera en les naus espacials.
Valentí Bondarenko: primer mort de la carrera espacial
Com en totes les carreres, sempre hi ha accidents i sempre hi ha una primera víctima. Aquesta és la història de la primera víctima de la carrera espacial, el seu nom, la seva història i la seva personalitat van ser un dels secrets més ben guardats del programa espacial soviètic durant anys. Aquesta és, en definitiva, la història del camarada Bondarenko.
Tinent Valentí Vasiliyevich Bondarenko
Valentí Vasiliyevich Bondarenko (Валентин Васильевич Бондаренко) va néixer a la Ucraïna soviètica, al poble de Járkov, al carrer “Herzen” número 15, el 16 de febrer de 1937. El seu pare es deia Vasili G. Bondarenko (1908 – 1993) i era un pelleter que va lluitar en el Front de l’Est en els primers dies de la Segona Guerra Mundial, la qual va finalitzar amb set condecoracions militars. La seva mare es deia Olga Bondarenko, (1910 – 1967) i treballava a la fàbrica de pells. Tenia un germà gran anomenat Anatoly V. Bondarenko, (1930 – 1993) que va acabar sent enginyer.
Bondarenko va sofrir dos anys d’ocupació nazi juntament amb la seva mare i el seu germà gran i va passar moltes privacions durant la guerra. Finalitzada aquesta, de 1944 a 1951 el nen aprèn amb facilitat i interès, estudiant a l’escola número 115 de la ciutat de Járkov.
Des de molt primerenca edat, Bondarenko se sentia fascinat pels herois de l’aviació i somiava amb ser aviador militar.
Després de la seva graduació l’any 1954, a l’escola secundària masculina número 93 de la ciutat de Járkov, va ser admès a l’Escola d’Aviació Militar de Voroshilovgrad; i un any més tard va ser traslladat a un col·legi de la força aèria a Grozni, l’Escola Militar d’Aviació d’Armavir, on es va graduar en 1957, l’any del llançament del Sputnik. Aquest mateix any, Bondarenko es va casar amb Anna S. Bondarenko, que treballava en el centre d’entrenament de cosmonautes, (ho va deixar després de la mort de Valentí), i van tenir un fill al qual van anomenar Alexander (“Sasha”), que amb el temps es convertiria en oficial de la Força Aèria Soviètica.
Família Bondarenko l’any 1956
Ascendit a tinent, Bondarenko va servir a les Forces Aèries Soviètiques en el 868° Regiment (IAP) de la 175a Divisió de combat aeri (IAD) de la 30a de l’Exèrcit de l’Aire (BA) a Kaunas (districte militar del Bàltic).
Bondarenko era un pilot amb talent. “Treballador… vola amb seguretat, competència i confiança …”, resa en una certificació de servei de Bondarenko. Era una persona afable, amb una disposició agradable, tenia una bona veu per a cantar (la seva cançó preferida era “Les campanes d’alarma” en rus Звоночек). Li agradava el futbol, i es va destacar en la pràctica del tenis de taula. Estimava les bromes i mai s’ofenia quan es burlaven d’ell.
El 12 de febrer de 1959 és ascendit a tinent superior. El 26 de desembre de 1959, abans d’inscriure’s com cosmonauta va servir com a pilot en el 43 IAP 263a IAD a Tukums (Bàltic). Com a Pilot Militar de 3a Classe (08.29.1959), dominava el Yak-18, Yak-11, MiG-15 UTI, MiG-15bis, MiG-17, tenint un temps total de vol de 288 hores.
Dmitri Zaikin, Andrian Nikolayev i Valentí Bondarenko a Star City – 1960
Adscrit a l’aviació naval (els candidats a cosmonautes van ser preferits en aquestes divisions, perquè es creia que presentaven una millor orientació i capacitat de volar en condicions més complexes), finalment el 28 d’abril de 1960 va rebre l’ordre de Comandant de la Força Aèria, allistant-se amb el número 540 com cosmonauta de la Força Aèria, sent triat per a ser part del primer grup de vint-i-nou cosmonautes (TsPK-1).
Bondarenko i Gagarin durant els salts en paracaigudes – 01 de gener 1961
El 31 de maig de 1960 el tinent superior Bondarenko és assignat a la unitat militar número 26.266 a Moscou. Darrere d’aquest número s’amaga la ciutat militar “Chkalov”, que començava a realitzar la capacitació dels vint primers cosmonautes. Avui conegut com a “Esquadró Gagarin”, en aquells dies era el programa Vostok (Orient). Bondarenko és el més jove, només vint-i-tres anys, tres mesos i dotze dies, sent seguit per German Titov.
Els pilots seleccionats van ser sotmesos a proves de temperatures de quaranta graus; a proves de pressió súper baixa en cambra baromètrica (a pressió equivalent a una altura de cinquanta quilòmetres sobre el nivell de la mar). Els llançaven, vestits amb escafandre, a l’aigua gelada deu vegades al dia. En reiterades ocasions practicaven salts amb paracaigudes.
Donada la impossibilitat d’imitar les condicions de la ingravitació en la Terra, un avió de passatgers Tupolev-104 va ser reconvertit en un laboratori “volant”, on en trajectòries determinades del vol es podia imitar la ingravitació durant vint o vint-i-cinc segons.
Però el més complicat va ser passar les proves de les “màquines infernals”, com denominaven als aparells de proves centrífugues.
Durant unes pràctiques
Valentí Bondarenko va anar per a començar la prova el 13 de març. Al matí es va acomiadar de la seva esposa Anna, va besar al seu fill i va dir que estaria de viatge quinze dies. El 23 de març de 1961 era el desè dia d’un experiment de resistència de quinze dies en una cambra de pressió de baixa altitud en l’Institut 7 de la Força Aèria (avui Institut d’Estudis Biomèdics) a Moscou prop de l’estació de metro “Dinamo”. L’atmosfera de la cambra era almenys d’un 50% d’oxigen pur. Bondarenko, després d’haver completat el treball del dia, es va treure alguns biosensors de control del seu cos, rentant la seva pell amb un cotó xopat en alcohol, que va tirar descuidadament. La bola de cotó va caure sobre una placa elèctrica, que estava calenta per haver estat utilitzada per a preparar una tassa de te. El cotó es va prendre i Bondarenko va tractar de sufocar les flames amb la màniga de la seva granota de llana, que també es va incendiar en l’atmosfera rica en oxigen de la cambra.
A causa de la diferència de pressió, el doctor que estava vigilant l’experiment va trigar gairebé mitja hora a poder obrir la porta de la cambra. Però quan va ser tret de la cambra, encara estava conscient i repetia: “No culpeu a ningú, em culpo a mi mateix.”. La roba de Bondarenko s’havia cremat gairebé fins que tot l’oxigen de la cambra s’havia esgotat. Sofria cremades de tercer grau en la major part del seu cos. El metge que el va atendre a l’Hospital Botkina, el cirurgià i traumatòleg Vladimir Golyakhovsky, va quedar impressionat.
Golyakhovsky es va adonar que l’home estava tractant de dir alguna cosa i es va inclinar cap a ell. “És terrible el dolor. Si us plau, faci alguna cosa per a llevar-me aquest dolor”. Aquestes són les úniques paraules que es van poder entendre.
El cos de Bondarenko es va cremar pertot arreu, mancava per complet de pell, no tenia pèl al cap i els seus ulls havien desaparegut del seu rostre, tan sols els peus havien estat protegits per les botes.
Amb gran feina dels metges van aconseguir posar a la planta dels seus peus un degoteig intravenós (en qualsevol altre lloc no s’hauria pogut trobar vasos sanguinis sans) i passar-li així els analgèsics. “Desafortunadament Bondarenko estava condemnat i era clar des del principi”, recorda Golyakhovsky. “No obstant això, cadascun de nosaltres va tractar de fer tot el possible per a alleujar el terrible sofriment”.
Molts empleats de l’Institut 7 de la Força Aèria estaven disposats a donar sang i pell per a empelts, però de poc servia: la magnitud de les cremades eren mortals.
D’acord amb Golyakhovsky, el cosmonauta Yuri Gagarin va passar diverses hores a l’hospital vigilant a Bondarenko, que va morir pel xoc setze hores després de l’accident, a menys de tres setmanes abans del primer vol espacial tripulat de la història. El director del programa de vols orbitals tripulats, Nikolai Kamanin, va culpar de la mort a la mala organització de l’Institut i el pobre control de l’experiment.
La tomba de Bondarenko
Bondarenko va ser enterrat a Járkov, on vivien els seus pares. El 15 d’abril de 1961 es va publicar un decret: “Per a mantenir a la família del Tinent Superior Bondarenko amb tot el necessari com una família d’astronautes.” El 17 de juny de 1961, el Presidium del Soviet Suprem de l’URSS li va concedir a títol pòstum l’Ordre de l’Estrella Vermella.
Durant molt de temps aquest succés va ser amagat i negat per les autoritats soviètiques, fins i tot no va transcendir a occident fins molt de temps després. A pesar del pas del temps, encara queden molts dubtes sobre aquest tema, han desaparegut proves i en la seva tomba no va ser fins a mitjans dels 80 que no es va incloure la frase “Cosmonauta de l’URSS”.
En arxius del museu del Centre de Formació de Cosmonautes Gagarin amb més de 20.000 documents, tan sols s’exhibeix una carpeta de cartó que manté la memòria de Valentí Bondarenko. Fotos de l’arxiu personal, una foto de la seva tomba, una autobiografia escrita de la seva mà, un extracte de les declaracions de l’examen de l’escola militar d’Armavir, el diploma de la universitat, una cartera de comandes i un mapa de la lluna amb un cràter marcat que porta el seu nom. No és molt, però no tan poc per a algú de vint-i-quatre anys.
Pàgina següent
